Aquest 9 de maig fa setanta anys de la Declaració de Schuman, que es considera l’acte polític inspirador del que avui dia constitueix la Unió Europea. En aquesta declaració, el llavors Ministre francès d’Afers Exteriors remarcava la necessitat de crear una “solidaritat de fet” per tal de construir un projecte comú i deixar enrere i per sempre “l’oposició secular entre França i Alemanya”. El primer pas en aquest projecte va ser posar en comú la producció del carbó i l’acer entre França, Alemanya, Itàlia i els països del Benelux. A hores d’ara en pot semblar poca cosa però cal recordar que aquesta unió es produïa quan tan sols havien transcorregut cinc anys des del final de la Segona Guerra Mundial, que va dessagnar Europa. Amb la fundació de la CECA es posaven els fonaments per dos projectes interrelacionats: la reconstrucció d’Europa i la construcció d’una aliança que buscava l’establiment d’una federació europea “indispensable per la preservació de la pau”.

Va ser una gran idea. Davant del titànic repte que suposava la reconstrucció d’Europa, el camí marcat per Schuman era afrontar units els problemes comuns, de manera que els interessos fossin compartits i no pas enfrontats. Es tracta d’una idea que ja va ser magníficament traçada a l’inspirador Manifest de Ventotene, que l’Altiero Spinelli va redactar al 1941 quan es trobava confinat (amb un tipus de confinament molt diferent del que patim aquests dies) a l’illa de Ventotene per ordre de Mussolini.

La casualitat ha volgut que setanta anys després ens trobem davant de la necessitat de dur a terme una tasca de reconstrucció d’Europa. En aquest cas no venim de cap guerra, però sí d’una epidèmia que ha generat efectes devastadors a l’ordre sanitari, social i econòmic. Afortunadament estem en una situació molt millor que a l’any 1950. Comptem amb un nivell d’integració i interrelació entre els països europeus inimaginable llavors. Comptem amb institucions comunes que, tot i no comptar encara amb totes les competències i eines que els hi donaria una veritable federació europea, tenen capacitat d’influir en el debat polític i condicionar les decisions a prendre.

Si hem pogut aprendre alguna cosa durant els últims 70 anys, és que la solidaritat entre la ciutadania europea és la millor resposta per afrontar els reptes presents i futur i assolir el progrés social i econòmic de tot el continent. Aquesta crisi és una oportunitat per concloure la construcció d’una Europa federal. I el reforçament de l’estat del benestar, la solidaritat i la igualtat és el camí per fer-ho. La via da percorrere no è facile né sicura, ma deve essere percorsa e lo sarà.

Article de Pablo Faura, Secretari de Federalisme, Política Europea i Internacional del PSC de Barcelona