– Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

Per a mi, el socialisme és igualtat, la igualtat sense la qual la llibertat no és un dret per a tothom, encara que formalment es proclami que ho és. La democràcia inclou la idea de demos, poble, que mai no pot ser un tot homogeni, sinó que implica pluralitat, que vol dir reconeixement de les llibertats individuals. Trobar l’equilibri entre la llibertat i la igualtat, els dos valors que sustenten els drets fonamentals, és el que defineix o hauria de definir el socialisme.

La socialdemocràcia respon nominalment a la cerca d’aquest equilibri. Atès que la igualtat com a objectiu pressuposa justícia social i aquesta no prospera sense un Estat potent i sòlid que protegeix especialment els més desfavorits, el conflicte entre les llibertats de les persones i les polítiques intervencionistes és constant. L’expressió més efectiva del socialisme democràtic és l’Estat del benestar. La decadència d’aquesta forma d’Estat és el senyal més evident de la decadència de la socialdemocràcia.

– Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

El marxisme va ser una expressió del socialisme en el seu origen, portada a l’extrem. Extrem que, d’una banda, el va fer incompatible amb la democràcia (i amb les llibertats individuals), i, de l’altra, tenia una pretensió científica insostenible. Ambdues conviccions van determinar el declivi i desprestigi del marxisme com a teoria a tenir en compte políticament, tot i que algunes de les tesis marxistes (com el formalisme d’una llibertat sense igualtat o la funció determinant de la infraestructura econòmica en la pràctica política i social) estan plenament vigents i no haurien de ser menystingudes per cap socialista.

Moments i pensaments propers al socialisme n’hi ha hagut al llarg de la història de la humanitat. A partir de la Revolució Francesa el socialisme es converteix en una de les opcions polítiques més decisives, una opció progressista sempre enfrontada a alternatives liberals que defensen un estat mínim. Des del punt de vista teòric, la Teoria de la justícia de John Rawls i el llibre Anarquía, Estado y Utopía, de Robert Nozick representen les dues ideologies contraposades i que, de diferent manera, es manifesten en la lluita política com socialisme, d’una banda, i neoliberalisme, d’una altra.

– Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

El socialisme és sobretot un projecte polític, per tant, una praxi. Dit d’una altra manera, la ideologia socialista perd sentit si no es fa realitat en la praxi política. La vinculació entre teoria i praxi sempre és decebedora i insuficient perquè aquella presenta una utopia que mai serà enterament real. Això no és un problema si admetem que és necessari  partir d’un “haver de ser” des del qual critiquem les deficiències de la praxi. El problema és que els que ens considerem socialistes mantenim els paràmetres teòrics i els principis que conformen la ideologia socialista, però acceptem una praxi política que és poc coherent amb la teoria. Aquesta realitat ha anat conduint al descrèdit del socialisme. 

– Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

Com he dit abans, crec que el principi bàsic és la igualtat, la distribució de la riquesa o dels béns bàsics. La societat ha canviat, les noves tecnologies creen problemes nous, la crisi del medi ambient és una amenaça indefugible, els moviments migratoris obliguen a prendre mesures impopulars si ens volem prendre seriosament que els drets humans són universals. El socialisme va ser el gran impulsor de l’Estat de benestar, però després d’aquest esforç s’ha quedat estancat. No hi ha un pensament sòlid i unificat que abordi de veritat els grans reptes d’avui.

Des del meu punt de vista, la crisi de la representativitat democràtica i la crisi migratòria són les dues qüestions que una reflexió d’esquerres no hauria de defugir. Hi ha un pensament crític i insatisfet, però no teories constructives que, més enllà de la crítica, facin propostes polítiques valentes i promoguin canvis estructurals sempre de cara a corregir o evitar les grans desigualtats i la impossibilitat de distribuir la riquesa de manera efectiva.

Una qüestió oblidada pel pensament i la praxi socialista és l’internacionalisme. En l’època de la globalització no hem sabut prendre les mesures necessàries per internacionalitzar els drets humans ni per avançar cap a unes organitzacions polítiques federals que reconeguin de veritat que només la cooperació i la superació de les sobiranies estatals pot donar lloc a avenços en el plantejament dels grans reptes que afecten la humanitat.

– Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

Ni els partits ni l’intel·lectual orgànic lideren canvis interessants. Els partits han quedat reduïts a funcions molt concretes, com organitzar les eleccions, i no saben superar l’esperit partidista que enverinen la política i la polarització parlamentària. L’intel·lectual orgànic no existeix ni cal que existeixi. La figura de l’intel·lectual, sense atributs, l’han fet seva els periodistes o tots aquells que tenen veu en els mitjans de comunicació I contribueix a configurar, d’una manera o d’una altra, l’opinió pública.

Crec que el que caldria reivindicar des d’un pensament progressista és l’individu que pensa i actua des de la independència i no es deixa anorrear per les veus dominants ni busca l’escalfor que proporcionen els pensaments únics. La pluralitat informativa no condueix de fet al fet que les persones escoltin les veus discrepants i contrastin les pròpies conviccions amb les dels que pensen diferent. Des d’aquesta realitat és impossible que sorgeixi una intel·lectualitat constructiva. 

Victòria Camps (Barcelona, 1941)  és catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat senadora independent a les llistes del PSC, consellera del Consell Audiovisual de Catalunya i presidenta dels Comitès de Bioètica d’Espanya i Catalunya. Actualment és presidenta de la Fundació Víctor Grifols i Lucas i des de 2018 és consellera Permanent de l’Estat.

Entre els seus llibres destaquen Virtudes públicas,  El gobierno de las emociones (Premio Nacional de Ensayo), Breve Historia de la Ética, La fragilidad de una ética liberal, Elogio de la duda, La búsqueda de la felicidad o Tiempo de cuidados.