“No son la oposición nada más. Son los vendepatrias, son los contrarevolucionarios, son pitiyanquis. Son peores que los yanquis. Apuntemos bien las armas políticas contra el enemigo interno.” No són paraules d’un portaveu de la CUP (tot i que podrien ser-ho). Són declaracions d’Hugo Chavez, primer secretari del PSUV, gran cabdill de la revolució bolivariana, primer líder de la lluita anti-imperialista, primer macheter del país, i primer tot.

El llenguatge intolerant i intransigent que emprava (i que empra ara el seu successor, Nicolás Maduro) és diàfan, en la seva lògica només hi ha dues tipologies de veneçolans: ells i nosaltres, els bons i els dolents, els patriotes i els traïdors. Qui discrepava mínimament de les seves tesis era un traïdor, un “vendepatria”, un enemic a qui negava qualsevol vestigi de bondat. Està clar, oi?

Doncs ara demano molta atenció a aquestes declaracions que s’han produït a Catalunya aquests darrers anys: “Feu que el bé triomfi sobre el mal” (Oriol Junqueras davant les eleccions de desembre de 2017), “no puc dir-li el que pensa el mal –en relació als partits de l’oposició-, el que està clar és que és el mal i nosaltres som els honrats” (Oriol Junqueras, entrevista televisiva el juliol de 2020). “No podem pactar amb el PSC perquè el PSC s’ha manifestat amb Vox pels carrers del país”, (Oriol Junqueras el dia després de les darreres eleccions al Parlament). “No tenim res a parlar amb el PSC” (Pere Aragonès responent a l’oferta de diàleg polític constructiu explicitat pel guanyador de les eleccions, el socialista Salvador Illa).

Està claríssim també, no? Per alguns això no és un debat democràtic entre persones adultes, és la lluita “del bé contra el mal” (de la llum contra la foscor, del regne dels virtuosos contra les tenebres, etc.). Els catalans i catalanes que no som nacionalistes som “traïdors, carcellers, botiflers, botxins, enemics del poble” i així un llarg reguitzell d’insults i desqualificacions amb un únic propòsit: res de parlar amb “el mal”. L’adversari polític, per ells, ha quedat reduït a enemic irreconciliable, l’axioma fonamental és amic-enemic. Una tradició, per cert, digne dels CDR (comitès de defensa de la revolució) que va organitzar el mateix Chavez copiant els CDR dels germans Castro a Cuba (com els CRD que es van organitzar a Catalunya el 2017). Una visió incompatible amb el respecte entre els considerats contraris, propi d’una democràcia.

Doncs bé, ni el PSC ha organitzat mai cap manifestació amb Vox (de fet, des de Vox tan sols es dirigeixen paraules de menyspreu contra el socialisme democràtic), ni creiem que el debat polític sigui cap mena de lluita “del bé contra el mal” (un discurs que ens sembla més propi d’una narrativa religiosa), ni s’ha de consolidar aquesta insensata divisió del poble de Catalunya entorn de dues comunitats que es donen l’esquena mútuament –camí segur de la decadència de tots-.

Miri senyor Junqueras, quan els catalans i catalanes ens posem d’acord i anem units som imparables. No volem una Catalunya sectària i excloent. Dividir Catalunya entre bons i dolents, com ha fet l’independentisme aquests darrers anys, és la ruïna del país. No volem, ni acceptem, ni ho farem mai, cap política de fronts. Catalunya és un sol poble de més de 7’5 milions d’habitants, sense exclusions.

El que hem de fer ara entre tots o totes és impulsar una política transversal que recuperi l’autoestima i el prestigi del país. Això és el que hem de recuperar per tornar a obrir una senda de progrés per a tothom. I en aquest camí, senyor Junqueras, cal comptar i parlar amb el PSC. No perquè ho digui jo, sinó perquè comptem amb la confiança d’entre 700.000 a un milió de catalans i catalanes que ens han votat en aquest darrer cicle electoral. Per cert, amb 50.000 vots més que ERC a les darreres eleccions al Parlament. Quan vostès i els seus companys de viatge independentistes es comprometen i signen per escrit que “res de parlar amb el PSC”, no exclouen Salvador Illa o Miquel Iceta, sinó als centenars de milers d’homes i dones del nostre poble que se senten representats pel socialisme democràtic. I suposo que, estarem d’acord, amb fronts excloents no anem ni a la cantonada. Sigui tot dit, nosaltres sí, amb tot el respecte cap a aquells que discrepen de les nostres posicions. Perquè creiem, senyor Junqueras, que entre catalans no pot haver-hi enemics irreconciliables sinó germans que aporten, cadascú legítimament, el seu maó per construir la Catalunya gran que han somiat els nostres millors. I tots els maons són necessaris, senyor meu. Tots. També aquells que no venen embolcallats amb la bandera estelada.