per Miguel Arlandis Corell

Secretario de Comunicación de PSC l’Eixample

En les atípiques eleccions municipals franceses de les quals hem sigut testimonis, personalment i laboral per a mi, l’única cosa que podem treure en clar és que el president jupiterià ha fracassat. Emmanuel Macron se l’ha jugada durant tot el seu mandat a la carta de la transversalitat més salvatgement capitalista i ha perdut. Ha volgut que el màrqueting creés la demanda i no ha estat així.

Ho havia apostat tot a què podria fer la política que ell estimés convenient però que tot ho faria passar “comme une lettre par la Poste” amb una política de comunicació eficaç i, encara més, eficient. La mateixa que el va dur a la presidència de França ara ja fa uns anys i de la qual els francesos s’han fartat.

El resultat de les eleccions és clarament catastròfic per LREM (partit polític de Macron) perquè no aconsegueixen alcaldies de grans ciutats. A banda de què l´única ciutat amb una certa rellevància li va provocar un problema polític. El seu primer ministre, Édouard Philippe, ha obtingut l’alcaldia de Le Havre. Té un paperot per endavant important ja què la llei d’acumulació de mandats, impulsada per François Hollande, no li impediria compaginar ambdues responsabilitats però ben cert és que tindria moltes dificultats de gestionar Matignon i la ciutat. A més,  l’opinió pública està dividida a favor i en contra de la compaginació.

Pel que fa a l’esquerra, pactes fraguats amb antelació i en l’últim segon, com a Besançon, han dut al Parti Socialiste a resistir a les alcaldies més importants que tenien. Paris, Lille, entre altres. També a renunciar a alcaldies en favor dels ecologistes, encara que formen part de les  candidatures, per no entregar la ciutat a les dretes. En una bona part de grans ciutats franceses tindrà responsabilitat de govern mitjançant els pactes amb els ecologistes i, encara que no en tots els llocs, amb l’esquerra de Mélenchon.

Com a conquesta per les esquerres franceses en general hi ha tres grans ciutats que són d’especial calat: Bordeaux, Nancy i Marseille. La primera tindrà alcalde ecologista i la segona, Mathiew Klein, del PS. A les dues ciutats, no guanyava l’esquerra des de 1947, just després de la Segona Guerra Mundial. El cas dels del Vélodrome és encara més diferent i valuós. Ha resultat un triomf d’una esquerra unida a partir de la desmembració dels seus partits d’origen. Molts dels electes vencedors per l’esquerra han abandonat en un moment o altre els seus partits de militància per concebre una alternativa pròpia, especialment a Marseille, amb destacats exsocialistes.

Però la lectura global que cal fer és a futur. En quin lloc queden els equilibris de l’esquerra? Si excloem de l’equació París, per la seva condició simbòlica de capital de l’estat francès, no hi ha un clar consens de quin partit de l’esquerra ha pogut guanyar les eleccions, dins del mateix bloc, si fora necessari analitzar-ho així, i, per tant, se situen en la inexorable situació de negociar sense grans arguments de pes pensant en les eleccions regionals i departamentals de 2021.

Això és perquè els pactes hi han fructificat, en gran manera, per la postura de feblesa dels socialistes francesos després de les contundents derrotes a la presidencial, a les legislatives i a les europees. No obstant això, en quantitat d’alcaldies importants ara van davant de qualssevol altres partits d’esquerres, ja què la militància personal dels electes que ostentaran els bastons de govern és socialista en molts casos. L’altra cara de la moneda és que sense la resta de suports d’esquerra no seria així; sense oblidar que allà on guanya l’esquerra i no hi haurà regidor socialista també ho farà amb l’imprescindible compromís del PS.

No està gens clar com pensa l’esquerra aprofitar el càstig que la societat francesa ha imposat a la desgavellada política plena de falòrnies de la nova política que encarna el president Macron. A més, se li ha de sumar que el PS farà congrés, previsiblement, el mes de desembre de 2020. Amb una pugna més que evident entre l’actual direcció d’Olivier Faure que ha portat el partit, com a mínim, de nou al mapa polític i el corrent “hollandiste” que malgrat els bons resultats relatius, no veu amb bons ulls la tebiesa al parlament nacional o la posició tova i imprecisa dins de l’esquerra que ocupen actualment.

Li hem de sumar, aleshores, un Mélenchon amb una imatge tocada pels seus exabruptes pretensiosos, egòlatres i completament fora de lloc durant l’escorcoll de la seu de LFI, el seu enèsim partit, per la justícia al curs d’una investigació per irregularitats financeres durant la seva campanya presidencial però que conserva gran part dels seus fidels i a Yadot, líder ecologista que, tot i les grans crítiques rebudes els darrers mesos, ha obtingut responsabilitats de govern municipal que abans eren impensables per a la seva formació.

Tot això serà clau. Les peces del tauler de la política francesa estan en moviment constant, amb les eleccions que han d’arribar i que seran providencials i marcaran un 2021 ple de moviment i unes primàries de l’esquerra que, en el cas que es produeixi, un veritable acte de generositat de totes les forces i arribin a un acord que permeti una única candidatura, agitin encara més el camí vers les presidencials de 2022. L’esquerra té l’oportunitat ara d’imitar Lionel Jospin amb -la gauche plurielle-, i reproduir aquella experiència, a poder ser, sense desbandades de perdedors ni punyalades que beneficien als ultres lepenistes com a Perpignan.